miércoles, 29 de octubre de 2014

  Després d’haver estat sempre rebutjant la idea de ser mestra, em trobo a mi mateixa estudiant els grans pedagogs de la història, llegint cartes de mestres on ens aconsellen la millor forma d’establir contacte amb els nostres alumnes, aprenent a tenir consciència sobre la meva pronunciació com mai ho havia fet i, fins i tot, pensant ja en ocasions com a mestra.
  Molts em pregunten a que es deu aquest canvi que ha esdevingut tant sobtadament. La resposta és senzilla: sempre m’havia qüestionat si la idea de canviar el món mitjançant l’educació era una utopia, i en el meu pessimisme ho acceptava com a tal.
Sempre he volgut dedicar-me al treball amb ONGs, així que vaig pensar que la millor manera d’intervenir en els problemes humanitaris, seria fent-me infermer,però per una sèrie de motius no va poder ser així.

  El meu pensament va canviar res més posar els peus al Marroc, on aquest estiu vaig realitzar un voluntariat amb nens, als quals donava classes de matemàtiques i anglès. Allí vaig descobrir l’autèntic entusiasme per aprendre dels infants i l’agraïment en la seva mirada,que ens va captivar a tots els voluntaris;entre altres moltes coses, es clar.  
D’aquesta forma, vaig entendre que la feina dels mestres si que podia realitzar grans canvis en la societat. També he acceptat que aquestos no es portaran a terme d’un dia per a l’altre, com a tots ens agradaria; i que si els valors i coneixements que transmetré als meus alumnes no els poden ser assimilats i utilitzats pel motiu que sigui, els seus fills o néts hi seran capaços.

  Així, després d’haver negat durant tant de temps la idea de ser mestra, tinc molt clar quin tipus de guia vull ser. Tinc clar que els meus alumnes, de les primeres coses que aprendran serà a tenir uns valors i principis ètics i a prendre consciència dels principals problemes que la societat pateix per poder arribar a intervenir-hi algun dia; sabran el que és la tolerància i aprendran a respectar altres cultures; de la mateixa manera que em varen ensenyar a mi a l’escola, a la qual agrairé sempre els esforços que va dedicar per ensenyar-nos aquestos principis.
Tot això complementant l’ensenyament de llengua i matemàtiques, assignatures en les que em vull especialitzar.  Pel que fa a aquesta segona, intentaré que els meus alumnes li perdin la por que sempre pareix que fa, i tot i que, personalment, les matemàtiques mai m’han agradat ni se m’han donat bé, m’esforçaré tot el possible perquè les entenguin i els agradin.

  Però no només ells aprendran de mi, confio en que sigui un aprenentatge recíproc, i que ells m’aportin tots els coneixements que tinguin, per tal d’arribar a ser una comunitat unida, en la que per suposat, no poden faltar les famílies, a les quals dedicaré també part de la meva feina per a que s’involucrin totalment en l’educació dels seus fills.


  En conclusió, vull arribar a ser una mestra que els alumnes recordin, tal com faig jo molt sovint dels que varen ser el meus durant l’etapa escolar. No és una tasca fàcil i probablement em vegi desesperada en ocasions, però mai havia tingut tantes ganes de començar una feina( i menys aquesta). Sincerament, esper poder transmitir tot aquest entusiasme als meus alumnes, i que ells, algun dia,  en tinguin el mateix en allò que decideixin fer.